Respirar és una funció biològica. No ho pensem. Simplement, hi és. Forma part de l’anomenada homeòstasi , un mecanisme complex i automàtic que tenen tots els éssers vius per resoldre els problemes de la vida. Això significa, bàsicament, (1) trobar fonts d’energia (menjar) que mantinguin un equilibri amb el procés vital, (2) conservar l’estructura de l’organisme i (3) aturar agents externs com ara la malaltia i el dany físic. En resum, és un mecanisme que té l’objectiu que sobrevisquem.
El nostre cervell entén el conflicte com una situació amenaçadora. Quan experimentem un conflicte, la nostra respiració s’accelera i entren en joc emocions com la ràbia, la por, l’ansietat o l’estrès. La por i la ràbia acceleren la respiració perquè la seva funció és autoprotegir-nos , activant reaccions de fugida o atac. I per això necessitem energia. Així que quan percebem una amenaça, el nostre cos s’activa, entre altres coses, segregant adrenalina, cortisol, accelerant la respiració i les pulsacions, augmentant la pressió sangínia i tensionant els músculs.
Tot això ens porta a reaccionar : cridar, insultar, pujades de to, respostes poc professionals i fins i tot violència física. És el que Daniel Goleman va anomenar el «segrest de l’amígdala».
Quan ens deixem portar per les situacions de conflicte, la nostra pau rep un impacte a diferents nivells:
- pau personal: per impulsivitat potser actuem en contra dels nostres valors o objectius;
- pau relacional o grupal: potser fem créixer encara més el conflicte, que el problema real no es gestioni i per tant romangui la tensió i l’estrès, que fem mal a altres persones…
Les tècniques de respiració (i també les disciplines meditatives, però això ho deixem per a un altre dia) ens poden ajudar a crear un espai per poder redirigir aquesta energia que augmenta enmig del conflicte. Per poder actuar en lloc de reaccionar. Aturar-se atenua les respostes fisiològiques relacionades amb l’atac-fugida i ens ajuda a pensar amb (una mica més de) claredat.
Hi ha tècniques de respiració que et poden ajudar a aconseguir aquest espai. És recomanable anar-les practicant, així serà més senzill fer-les servir en moments emocionalment intensos. Quan practiquis, centra’t que els teus pulmons s’omplin del tot. És a dir, que la teva respiració sigui diafragmàtica: allò que puja i baixa és l’estómac. Pots ajustar els temps perquè siguin còmodes per a tu, intentant que la respiració sigui tan lenta i profunda com sigui possible.
Respiració quadrada
Consisteix a respirar alhora que, mentalment, dibuixem un quadrat.
- En pujar pel lateral inhala durant 4 segons,
- en passar per la part superior retingues l’aire 4 segons,
- en baixar per l’altre lateral expiram durant 4 segons
- en passar per la part inferior retingues 4 segons més.
Respiració nasal alterna
Consisteix a respirar mentre vas tapant una de les fosses nasals de forma alterna
- Tapa amb un dit el nariu dret i inhala durant 4 segons.
- Retingues l’aire mentre tapes ara el nariu esquerre.
- Exhala durant 4 segons pel nariu dret.
- Inhala per la dreta 4 segons.
- Retingues i torna a començar.
El got daigua
Consisteix a imaginar que l’aire que inhales i exhales és aigua i que els teus pulmons són el got. De manera que t’has de centrar a omplir els teus pulmons com s’ompliria un got d’aigua, posar una mà a la panxa i una altra al pit et pot ajudar:
- Inhala durant 4 segons, omplint primer la part inferior (panxa) i després la part superior (pit).
- Retingues l’aire i prepara’t per buidar
- Exhala durant 4 segons, buidant primer el pit i després la panxa.
Si t’ha agradat i vols rebre més tipus i recomanacions, subscriu-te.
