Recentment he vist la pel·lícula ” 7 años ” (2016) i he cregut interessant fer una petita ressenya aquí. “7 anys” és la primera producció espanyola de Netflix dirigida per Roger Gual i protagonitzada per Alex Brendemühl, Paco León, Juana Acosta, Juan Pablo Raba i Manuel Morón. És preguntareu probablement què pinta aquí una pel·lícula i us ho responc simplement amb la sipnosi de la pel·lícula: Quatre socis, fundadors d’una empresa de disseny d’aplicacions tecnològiques d’èxit, són enxampats desviant fons a un paradís fiscal. Un mediador intentarà ajudar-los a decidir qui donaran la culpa del frau (FilmAffinity). També us deixo aquí el tràiler:
Així doncs, el cas que es presenta al mediador és la decisió de qui anirà a la presó durant set anys, responsabilitzant-se dels actes de tots i salvant la resta. Vaig a comentar una sèrie de punts que em van cridar l’atenció intentant evitar spoilers , encara que recomano que si us interessa veieu primer la pel·lícula (tan sols dura 1:15h) .
En primer lloc, observem el mediador. Un home tranquil que ronda algun problema personal (ho podem entreveure en algunes escenes en què se separa del grup), però que no es deixa portar per nervis ni emocions. Em va agradar molt la seva forma de presentar la mediació per allò que és clara i concisa i també perquè va recordar la importància d’escoltar i respectar la resta, afegint que les persones no són el problema sinó que formen part de la solució. Vaig trobar a faltar que es recordés el tema de confidencialitat, encara que potser es donava per suposat pel context. Sí que van ser recordades, en canvi, la voluntarietat de tots els participants i la imparcialitat i la neutralitat del mediador.
Són interessants les tècniques que utilitza per fer que els protagonistes parlin doncs, encara que no tinguin gaires problemes per parlar, els ajuda a guiar el discurs. Veiem que només intervé quan és necessari, és una mediació que podríem definir com una mica “passiva” (amb moltes cometes) mentre que les parts són capaces d’anar construint un diàleg i no cal una intervenció més gran del mediador. Això és un exemple de la flexibilitat del procés de mediació; cada cas requerirà una actuació diferent del mediador i s’hi ha d’adaptar. El paper del mediador és fonamental perquè les parts segueixin intentant trobar una solució i no es barallen del tot o abandonin el respecte a la resta (ho veureu clarament en els moments de més tensió), mantenint la seva tranquil·litat i donant-los un punt de vista positiu sobre el que ja han aconseguit per motivar-los per continuar avançant.
M’agradaria fer especial esment de la dinàmica amb el tauler d’escacs i demanar-vos que us pareu atenció i observeu el canvi que es produeix en els personatges, com els seus arguments canvien a partir d’aquest punt en comparació als moments anteriors.
Un altre punt que estic força segura que es repeteix a tota mediació és l’intent de les parts que el mediador es posicioni. Ho veiem primer quan us ofereixen un contracte perquè tingui una recompensa si ho fa bé i perquè tingui interès en què l’empresa funcioni. També ho veiem quan Luís (Paco León) li insisteix que li digui què faria ell si estigués al seu lloc, fins que al final el mediador respon (serà una relliscada, o ha vist que no respondre podria portar a un estancament?) .
A nivell de les parts, veiem com, malgrat ser una mediació a l’àmbit de l’empresa van sorgint emocions, sentiments i assumptes personals en relació a fets del passat. Veiem l’ambient tens i més formal del principi, que a mesura que augmenta la tensió per una possible inspecció es tensiona encara més, convertint-se l’ambient en més desenfadat (els personatges es treuen roba, les sabates, en tenen cura menys el vocabulari…) . A més, i ja per anar acabant, m’agradaria destacar el fet que el personatge de Luís es presenta com feble però malgrat això el mediador li dóna l’espai per expressar-se i poder donar la seva opinió ja que, encara que els altres ho menystinguin, el mediador li fa preguntes perquè prengui protagonisme.
A tall de conclusió, crec que és un bon exemple d’una mediació i que representa bé com pot ajudar una mediació quan hi ha un conflicte que pot acabar malament o de manera molt injusta. Sí, és cert que les parts arriben a la solució elles mateixes, però aquesta és la gràcia, no? D’aquesta manera es pot ajudar a una solució acordada per tots, que potser nosaltres podem considerar més justa o injusta però, al final, són els protagonistes del conflicte els que arriben a una solució consensuada i que, per tant, estan disposats a complir. Sense el mediador, probablement no haurien arribat a aquest acord i la situació hauria estat molt diferent (i probablement injusta). Amb tot, em queda una pregunta final: què passa després? Gairebé sempre que es parla de mediació, s’ignora la part del seguiment posterior a la mediació i és un tema que em preocupa.
