Com vaig dir a l’entrada anterior on us parlava de la naturalesa de la mediació, vaig decidir afegir una breu explicació sobre els diferents mètodes alternatius de resolució de conflictes (o ADR d’ alternative dispute resolution ) per tal de distingir-los de la mediació, ja que moltes vegades es confonen. Aquests mètodes són alternatives a la solució d’un conflicte per via judicial (d’aquí ve el seu nom) i que se solen utilitzar per la seva rapidesa més gran, el preu més econòmic, i la major flexibilitat, entre d’altres. Els que solen confondre’s amb la mediació més comunament són la conciliació i l’arbitratge.
- Conciliació → el tercer hi té un paper més intervencionista que en la mediació i proposa solucions. Tot i que cal tenir en compte que, especialment a nivell internacional, no se solen distingir els conceptes de mediació i conciliació i es fan servir com a sinònims.
- Arbitratge → un tercer neutral i imparcial resol el conflicte. No és tan satisfactori com la mediació, però pel que fa al procés judicial és més flexible, ràpid i confidencial, a més de poder triar un àrbitre expert en la matèria. Per aquests motius té certa tradició en certs àmbits, com en les relacions entre grans empreses. Els acords són vinculants.
- Altres ADR → amb aquests no sol haver problemes de confusió. Alguns són: defensors del poble, peritatge, avaluació imparcial…
Comparant-los amb la mediació, a trets generals podem afirmar que l’avantatge que té la mediació respecte als altres mètodes exposats més amunt (excepte la conciliació) és que manté les parts com les protagonistes del procés, mantenint el poder de decidir sobre la disputa. Perquè tingui èxit cal tenir en compte que és fonamental que el mediador que hi intervé tingui la formació adequada i que sigui capaç d’inspirar confiança. D’altra banda, la mediació sol tenir com a conseqüència positiva una conciliació duradora dels interessos de les parts i la preservació de la relació. Com a desavantatge, podem considerar que no té una garantia total d’èxit, és a dir, no és segur que les parts arribin a un acord, ja que en depèn no només que el mediador sigui un bon professional sinó també que les parts estiguin disposades a arribar a un acord.
En segon lloc, vull fer una menció a la interpretació , que no és un ADR però se sol confondre amb la mediació intercultural per les seves funcions comunicatives i de fer de pont entre cultures/llengües (especialment es confonen en l’àmbit de la traducció i interpretació als serveis públics ). És cert que la frontera és difusa i tenen molt a veure l’un amb l’altre, però malgrat això hi ha diferències entre fer un paper o un altre. L’intèrpret tradueix un text oral interpretant l’altre, dit altrament, no es representa a si mateix sinó que actua com si fos aquell a qui està interpretant. També té la funció de fer de pont entre les dues cultures, per la qual cosa n’ha de tenir coneixements. Alhora, el mediador també fa de pont, però alhora que facilita el procés comunicatiu, a més de la seva funció d’ajudar a resoldre disputes, que no es contempla en la interpretació. En resum, podríem dir que el mediador intervé més en la relació entre les parts que no pas l’intèrpret.
El que sí que és clar és el risc dels intèrprets ad hoc , és a dir, la interpretació improvisada realitzada per algú que no és un professional (veïns, amics, fills…). Per exemple, perquè poden desconèixer el vocabulari d’un àmbit en concret (termes mèdics, jurídics…) o ometre informació perquè no és imparcial com hauria de ser un intèrpret o un mediador. Com també és clar el risc de la mediació no realitzada per un professional.
Espero que aquesta entrada us hagi estat útil per poder diferenciar les diferents alternatives als processos judicials. Si us sorgeix qualsevol pregunta, no dubteu a fer-me-la saber als comentaris!
